crònica desde frankfurt

Aquesta crònica m'ha arribat en forma de correu. El corresponsal en qüestió no sabia ben bé on escriure ni com fer-ho. La crònica és del Ramon, un antic company-amic-i més ,de l'escola d'hostaleria. Una d'aquelles persones que, malgrat els anys i els camins triats, sempre l'he sentit al costat.

És una veu crítica i coneix molt bé el sector, per dins i per fora. Tots els anys que porta treballant, l'han portat a conèixer a fons a xefs, cambrers, propietaris, clients i altres espècies d'aquest món de les cuines.

La seva recomanació és per aquells o aquelles que viatgeu a Frankfurt, Alemania.

"No tinc clar si haig d'escriure a través d'aquí o fer-ho des d'una altre espai. No veig l'opció (comentaris). És igual.
T'escric des d'el Raval i el meu nom ja està patentat.I si dic "Conill"... i que m'he emancipat dels accents...
Ja gairebé fa un any que vam anar a un parell de locals que em van cridar l'atenció. No és gaire normal perquè el meu esport preferit és descubrir on és el truc de qualsevol restaurant. I normalment no em costa. Però potser perquè acabo baixant el llistó, de tant en tant algun em sorpren. O potser perquè estic lluny de casa, m'estovo. Només tinc la referència d'un dels dos locals.Qué poc professional!
A Frankfurt-am-Main (sí, el més famós; podries aprofitar per introduir-hi un mapa per marcar per on passen els teus corresponsals) vaig veure una llum al final d'els dönner- kebabs. Al districte financer, on en el futur ha de ser el New York europeu en el sentit borsari i financer, vam veure que l'ambient deixava de ser tant neutre com és normalment a Alemanya per adquirir tocs minimalistes i de disseny. Sí com la major part de restaurants de Barcelona. És a dir, com el Negro ,el Pla, bona part del Born...
La questió és que és un italià que és diu Paninoteca ( Bleidenstrasse 13). Es troba en un xanfrà. Per un costat pots demanar més rotllo casual i en l'altre més tipus restaurant convencional. La carta era molt sencilleta en la part casual però, com pot passar amb la cuina italiana, amb 3 o 4 ingredients bons en pots quedar més que satisfet. Un detall em va soptar. Ara ja deu ser general ja que he sentit que al País Valencia ja donen la informació calòrica per llei, em sembla. En aquest cas, no et donen la informació calòrica però sí els adhitius que t´hi pots trobar. O alguna cosa semblant. Osti!, com s'enteri el Santamaria...

Ara et toca a tu editar. Un petó i tingues cura de tots"

can shelabi, cadaqués

Un altre opció on fer un mos a Cadaqués. El cap de setmana passat era difícil trobar taula: Can Rafa ple, Cal Tito (com sempre) ple, Cap de Creus ple, Casa Nun sospito que també, Casa Anita ple,...ens quedava Can Shelabi per probar. Perfecte, hi ha taula!!

Can Shelabi és un restaurant agermanat amb el restaurant "Cap de Creus" a Cadaqués, i el restaurant "Cardamom" a Barcelona. La seva carta és una barreja de cuina marroquina amb algunes opcions de cuina marinera (suposo que per donar una opció per aquells a qui els sabors marroquins no els acaben d'agradar). Ja hi havíem estat un altre dia, però no en guardàvem un record especial.

Aquesta vegada l'elecció dels plats va fer que sortíssim encantats i amb la idea de tornar a "Can Shelabi", no només com una opció quan tot està ple, sinó per repetir el cuscus imperial amb verdures, xai i pollastre o la tagine de Gall d'Indi. Tot regat amb un vi de la casa, aigua i dos tès a la menta per poc més de 20 euros per cap.

Abans de retirar-vos a dormir, una copa al Cafè de l'Habana, que es mereix un post apart (prometo cumplir), o al bar Set, on trobareu begudes de qualitat, sobretot pels amants del Gintonic (els fan de veritat, com s'han de fer: bona ginebra, bona tònica i llimoneta).

Altres opcions per sopar/dinar a Cadaqués aquí aquí, aquí,

mercat de cuines del món

La Laia torna a sorprendre’m amb una nova proposta culinària molt interessant.
Sembla tenir una agenda cultural-culinària que em permet estar al dia de tot allò que passa. La única cosa que li demano es que l’any vinent m’avisi amb temps per poder-ne gaudir.

“Una fajita, un kebab, cuscús, pollastre tandorii , asado argentí, mojitos, arepas, paella valenciana.....us imagineu haver d’escollir entre plats de més de dotze països?
Aquest dissabte 26 d’agost ha tingut lloc a Torroella de Montgrí una nova edició del mercat de Cuines del Món.
Aquesta iniciativa organitzada per les Juventuts Musicals de Torroella I la GRAMC (Grups de Recerca i Actuació Sobre Minories Culturals) ens va portar fins al Passeig de l’Església d’aquesta població empordanesa, on es van instal·lar petites parades on ens oferien la possibilitat de degustar la cuina més autèntica de països com Mèxic , Bolivia, India, Sudan, Marroc, França. Equador o València. Per a uns aficionats a la gastronomia com nosaltres una veritable bogeria! Tot plegat acompanyat d’una bon concert i una bon Mojito!
Ens va costar decidir-nos, però finalment vam optar per la cuina India, algun platillo Mexicà i unes postres del Marroc. Tot estava boníssim.
Em penso que les imatges parlen per si soles. Jo l’any que ve, com cada any, no m’ho perdo!! Un veritable plaer pels sentits! “

cómo cocinar tu vida

Moltes gràcies Laia! Els contactes del màster donen els seus fruits i gràcies a totes elles i al Manel (era l'únic alumne del gèner masculí de la classe!) hem creat una cadena que ens manté informats de tot allò que passa a prop nostre i que té a veure amb els fogons.

La proposta de la Laia és un documental al Verdi, "Cómo cocinar tu vida" que diu coses tan interessants com aquesta "...la cocina és un acto de generosidad y amor, capaz de influir en nuestro bienestar y en el de los otros"

cinema a la fresca

M’emprenya molt estar veient una pel·lícula i haver d’estar escoltant les converses o comentaris en veu baixa dels altres. Se suposa que si anem al cinema es per veure la projecció, i no pas per explicar la nostra última aventura, no?
Així doncs la idea de veure una pel·lícula a l’aire lliure amb unes 2.000 persones em feia una mica de por.

Llàstima que “La soledad” dirigida per Jaime Rosales (2007) no ens va entusiasmar, tot i que ha sigut guanyadora de 3 Goyas, però tot el que fa al muntatge d'aquesta activitat estiuenca, la veritat és que no està gens malament.

“Cinema a la fresca” és una iniciativa de vàries entitats i empreses tant públiques com privades, que té lloc entre el 30 de juny i l’1 d’agost, al costat del castell de Montjuïc, a Barcelona.

De què es tracta?
Una esplanada de gespa enorme (el que normalment és el camp de tir amb arc) amb capacitat per a 2.500 persones
Una pantalla gegant on s’hi projecte el curt i la pel·lícula programats per aquella nit
Gent de totes les edats, de totes les nacionalitats i de tots els colors, asseguts a sobre d’estores de coco proveïts cadascú del seu pícnic particular, com si estiguessin al menjador de casa

Os ho recomano pel gust de veure una pel·lícula amb la fresqueta de les nits d’estiu (penseu en agafar un jersei).

Algunes recomanacions:
- podeu anar-hi amb cotxe. No és molt difícil aparcar i potser teniu 10 minuts a peu des d’on deixeu el cotxe fins al Camp de Tir
- porteu-vos el pícnic per sopar. Allà hi ha un bar on venen begudes i entrepans, però no és el mateix que sopar com si estiguéssiu a casa
- recordeu d’agafar un jersei o alguna cosa d’abric, ja que cap al tard fa fresqueta
- si arribeu relativament d’hora (nosaltres vàrem arribar a les 21.00h) encara trobarem estores de coco força grans per posar a terra i no haver de seure directament sobre la gespa. Són gratuïtes!
- Però encara haureu d’arribar més d’hora si voleu llogar alguna hamaca, encara que nosaltres ens vàrem portar un coixí doble de casa i ens vàrem espavilar prou bé
- La pantalla i el so es veuen i s’escolten encara que us col·loqueu lluny. Nosaltres estàvem gairebé al costat del bar que està situat al final de l’esplanada i no vàrem tenir cap problema. És més, jo us ho recomanaria, ja que esteu a prop de les begudes i dels lavabos (que per cert estaven molt nets i hi havia paper!!!)

Doneu-vos pressa...només queda una setmana de projeccions!!

Més informació

sopar final de màster 07-08

El passat mes d'octubre començava un màster en gastronomia i comunicació a la Universitat de Vic. Va ser una decisió difícil, ja que fer el màster implicava una logística considerable, on implicava la meva feina i la meva vida personal. Bé, de fet, el mateix que ha de fer tothom que decideix treballar i estudiar alhora.

Però ho tornaria a fer una i mil vegades més. Tot té la seva part "no tan bona" i evidentment el màster ha tingut alguns passatges dolents. Però no arriben, ni de bon tros, a compensar totes les experiències positives i enriquidores que he tingut la sort i el plaer de tenir.

Com sempre m'acostuma a passar, el millor ha sigut el factor humà. Totes aquelles cares que el primer dia de la presentació vaig intentar desxifrar, han sigut una sorpresa constant. Les nostres estones lliures han estat plenes d'olors de menjar de diferents parts del món; d'aromes dels olis d'oliva, les xocolates , les tòfones, el foie i els embotits que em tastat a les diferents classes; del tacte dels formatges al paladar i del so de les nostres copes al llarg de tots els brindis que em fet.

També m'emporto 2 viatges gastronòmics a Galicia i a Itàlia que m'han deixat un regust de boca per repetir sempre aquests dos destins. Això sí, si pot ser acompanyada d'aquells que han compartit el viatge amb mi. O bé d'ànimes culinaries que no els molesti estar-se 4 dies seguits menjant, bevent, comparant 2 Parmesans de diferents anyades, intentant descobrir la millor empanada gallega o fent descubriments gastronòmics com els grelos o les "zamburiñas ".

Quants plaers amagats que conté el menjar. Que poc ens ensenyen a apreciar-lo, a coneixe'l, a tractar-lo com es mereix. A utilitzar-lo com una terapia que ajuda a recomposar qualsevol ment o algun que altre cos esgotat. Es una eina que ens ajuda a coneixer al qui tenim al costat. Que et fa guanyar amics: a qui no li agrada que el mimin amb un bon àpat?

Llàstima que a les escoles no existeixi aquesta assignatura i m'hagi hagut d'esperar a acabar tots els meus estudis "obligatoris" per descobrir que a vegades, estudiar, pot ser un plaer deliciós.

tabulé

Fresca, ràpida, senzilla, barata, gustosa, fàcil, estiuenca,...aquesta amanida provinent dels països àrabs té molts atributs que la fan adient per aquesta època de l'any on et ve de gust menjar alguna cosa fresqueta que et faci passar la calor.
Té tantes versions com el guacamole. Penso que és una recepta que deixa llibertat perquè cadascú l'adapti als seus gustos o a allò que té a la nevera. En aquest cas aquesta és la recepta:

INGREDIENTS
* 1 got d'aigua de cuscus i 2 gots d'aigua calenta (sempre el doble d'aigua que de cereal)
* 2 cebes tendres mitjanes
* 1 pebrot verd
* 1 pebrot vermell
* 1 pepino de tamany gran
* 2 tomàquets verds d'amanida
* unes fulles de menta
* sal, pebre i oli

COM ES FA?
* Coloquem en un recipient el got ple de cuscus i li afegim 2 gots d'aigua bullint. Ho deixem reposar uns 5 minuts, fins que s'hagi absorvit tota l'aigua. És molt important deixar-ho en repòs, sinó el cuscus ens pot quedar enganxat. Un cop han passat els 5 minuts, hi afegim una mica d'oli i amb una forquilla anem rascant, com si volguéssim pentinar el cuscus. Així anirem desgranant la sèmola fins que al final ens quedarà suelto.

* Tallem els pebrots, pepino, tomàquet i les cebes a dauets petits i li afegim a la sèmola

* En principi aquesta amanida porta llimona, oli i menta per amanir-ho, però a mi la llimona em sembla un gust massa fort. Així doncs, jo li faig una vinagreta d'oli, una mica de vinagre de vi, sal, pebre i una picadeta de fulles de menta. També s'hi pot afegir una mica de julivert.

* És aconsellable deixar l'amanida a la nevera un mínim de 2 hores abans de consumir-la, ja que això ajudarà a que no s'enganxi la s'emola amb la resta d'ingredients. La vinagreta li tirarem en el moment de menjar-la.

Bon profit!